burano

ILLES DE LA LLACUNA DE VENÈCIA

Una excursió per les Illes de la Llacuna suposa un refugi per descansar de les transitades carrers de Venècia.Venècia és un dels ports més habituals de creuers, tant d’embarcament com d’escala. La ciutat ofereix una multitud d’atractius que ens assegura una visita molt gratificant.

Un cop visitada la ciutat us recomanem una excursió a les Illes de la Llacuna. Les més conegudes són: Murano, Burano i Torcello. També hi ha illes més petites i menys visitades pels turistes però de vegades són de difícil accés.

Murano: Igual que Venècia Murano aquesta composta per diverses illes unides per ponts. En 1921 els artesans del vidre van ser traslladats a l’Illa per evitar incendis i pels desagradables efectes del fum de les seves fabriques. Des d’aquest moment Murano és coneguda com l’illa del vidre. Molts es veuen atrets per les excursions gratuïtes que les fabriques organitzen des de la Plaça Sant Marc. Altres s’acosten a la illa en vaporetto pel seu compte.

A la fi del segle XIII l’illa tenia uns 30.000 habitants i gaudia d’un govern propi. Malgrat aquest passat gloriós, l’illa conserva la seva basílica i part de l’esplendor de les seves palazzis, els turistes que visiten Murano vénen atrets per les compres d’objectes de vidre. A l’illa podem trobar tota mena d’objectes realitzats en vidre, els hi sense cap tipus de valor (made in Àsia inclòs) però encara es poden trobar peces excel·lents.

Burano: Turísticament parlant, Burano és famosa per les seves casetes de colors. Els veïns estan obligats a pintar les façanes cada poc temps. La tradició diu que les cases són de colors perquè els mariners les pintaven així per poder arribar fins a elles els dies de boira. Recórrer els llocs d’interès et portarà una hora i mitja com a molt. El principal carrer comercial de la illa és Via Baldassare Galuppi, que deu el seu nom al compositor buranés (1706 – 1785). Es troben nombroses botigues de puntes i bordats.

Al SXVI els bordats locals eren dels més cobejat a tot Europa, aquests eren tan delicats que se’ls van va anomenar “punt in ària” (bordat a l’aire). L’ocàs de la República va donar pas a una baixada en la indústria dels bordats. Aquesta depressió va ser pal·liada en 1872 quan a la recerca de noves fonts d’ingressos es va revifar l’artesania dels bordats i es va crear una escola de puntaires, la Scuola dei Merletti. En l’actualitat és molt difícil trobar un autèntic bordat buranés.

ILLES DE LA LLACUNA DE VENÈCIA

Opcions de creuer des de Venècia

Torcello: va ser l’illa més poblada de la República Veneciana, amb més de 20.000 habitants, quan la població de terra ferma es va veure obligada a refugiar-se a l’illa a causa de les invasions de llombards i huns. Va conservar la seva hegemonia durant 1.000 anys, però un brot de malària va delmar la població i el poder es va traslladar a Venècia.

El principal atractiu actual de l’illa és la catedral de l’Assumpció, fundada el 639 i amb obres bizantines dels segles XI i XII, incloent mosaics (per exemple, el mosaic del segle XII sobre el Judici Final al mur occidental). Una altra atracció de la illa és l’església de Santa Fosca dels segles XI i XII, que està envoltada per un pòrtic en forma de creu grega, i un museu amb seu a dos palaus del segle XIV, el Palazzo dell’Archivio i el Palazzo del Consiglio, que va ser en el passat la seu del govern municipal. Un altre lloc d’interès per als turistes és un antic seient de pedra, conegut com el Tron d’Àtila. No obstant això, no té res a veure amb el rei dels huns, sinó que més probablement era del podestà o el bisbe.

San Michele: L’illa cementiri està situada a l’altre costat de la Fondamente nouve. Els ciutadans de Venècia solien ser enterrats en els cementiris de les esglésies però per motius d’higiene i sobretot del cotitzat espai en segle XIX Sant Michele va ser designada com a cementiri.
L’església de Sant Michele in Isola (1469) construïda per Mauro Coducci. Situada al costat del embarcador es tracta de la primera gran obra encarregada a l’artista a Venècia, és la primera església veneciana amb façanes de pedra d’Istria blanca. L’arquitectura d’aquesta façana és tan simple i harmònica que casa perfectament amb elements tan dispars com la capella Emiliana, adossada a ella en època posterior, i la portada gòtica que s’obre en un lateral.

El cementiri es troba dividit en diverses seccions, i sense un mapa, pot convertir-se en un lloc molt confús. Els sepulcres més famosos corresponen a a personalitats estrangeres: Ezra Pound (1885 – 1972) a la secció Protestant, Sergi Diaghilev (1872 – 1929) i Igor Stravinsky (1882 – 1971) a la secció Ortodoxa. actualment hi ha un pla d’ampliació, però tot i així, els venecians que moren només poden romandre-hi un pocs anys. Aproximadament uns 9 o 10 anys, després són exhumats per ser guardats a l’illa ossari de Sant ‘Antonio. És possible veure a l’entrada del cementiri una llista amb els detalls de dates per a les pròximes exhumacions.

… Altres illes:

Mazzorbo: és una illa a la part nord de la llacuna de Venècia, al nord d’Itàlia, lligada a Burano per un pont. Alguna vegada va ser un important centre de comerç, però ara és coneguda per les seves vinyes i horts. El seu principal atractiu és l’Església del segle XIV de Santa Catalina, també hi ha un complex d’habitatges pintats de vius colors, dissenyat el 1979 per Giancarlo De Carlo.

Sant Servolo: Els monjos Benedictins van viure a l’illa almenys des del segle VIII i durant gairebé 500 anys. A ells es van unir més tard les monges provinents dels convents de Sant Leone i Basso a l’illa de Malamocco, que havien estat destruïts per un sisme submarí. A principis del segle XV les monges van marxar, però aviat van ser substituïdes altres monges, que fugien de la invasió turca de Creta.

San Lazzaro degli Armeni: situada immediatament a l’oest del Lido, completament ocupada per un monestir que és la seu principal de la Orde Mequitarista, sent l’illa un dels centres més importants en el món per a la cultura armènia. L’aïllament de l’illot a certa distància de les illes principals que formen l’actual ciutat de Venècia, va fer d’ell un lloc ideal per a una estació de quarantena i colònia de leprosos fundada al segle XII, rebent el nom de Sant Llàtzer, sant patró de els leprosos. Abandonada al segle XVI, en 1717 el Consell de Govern de Venècia la va cedir a un grup de monjos armenis.

 

 

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInShare on Google+Email this to someone

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *